La Devesa del futur (IV): El Patrimoni Natural

El regidor de Medi Natural de l’Ajuntament de Girona continua el seu cicle de sis articles sobre la Devesa coincidint amb l’aprovació inicial del Pla d’Usos del Parc. En aquesta ocasió esmenta la gran diversitat botànica, amb 95 espècies de port arbori i arbustiu. També indica la fauna que troba refugi en els diferents punts del Parc: diversos tipus d’ocells, granotes, dragons, serps o rat-penats, en són alguns exemples.

PONÇ FELIU – Publicat al Diari de Girona.

Si bé el parc de la Devesa destaca especialment per la seva vàlua paisatgística, essencialment configurada pels 2.540 plàtans, el parc acull també altres espècies vegetals i animals. Són però els seus imponents plàtans (Platanus hybrida), plantats a distància escassa els uns dels altres, els que dominen altivament l’horitzó, configurant sovint sostres arquejats que entapissen el parc i ofereixen ombra i frescor. L’elevada densitat i la competència entre els exemplars, ha obligat cadascun dels plàtans a créixer en alçada cercant la llum. Gairebé com si hagués estat una cursa per arribar al cel. Això els ha portat a tenir alçades superiors als 60 metres en alguns passeigs del parc, fins a constituir valuoses joies, úniques a casa nostra.

També cal fer especial èmfasi als Jardins de la Devesa. L’únic punt del parc on l’hegemonia arbòria dels plàtans es veu interrompuda per una gran diversitat botànica. Hi trobem fins a 95 espècies de port arbori i arbustiu, bona part de les quals estan senyalitzades amb cartells i plafons indicatius que expliquen el seu origen, procedència, nom català i científic, i altres característiques singulars o notòries. Alguns arbres i arbusts són autòctons, com l’àlber (Populus alba), l’alzina (Quercus ilex), el suro (Quercus suber), el bedoll (Betula pendula), el boix (Buxus sempervirens), el ginebró (Junniperus communis), el freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior), el garric (Quercus coccifera), el galleran (Ruscus aculeatus), la ginesta (Spartium junceum), l’avet (Abies alba), l’heura (Hedera helix), el lledoner (Celtis australis), l’arboç (Arbutus unedo), el grèvol (Ilex aquifolium), el llorer (Laurus nobilis), el marfull (Viburnum tinus), el margalló (Chamaerops humilis), l’om (Ulmus minor), la pinassa (Pinus nigra), el roure (Quercus humilis), el saüc (Sambucus nigra), el teix (Taxus baccata) o el pi pinyoner (Pinus pinea). Malgrat aquesta gran diversitat d’arbrat autòcton (que ens permet descobrir de forma concentrada en un petit espai, un exemple de l’heterogeneïtat ambiental i botànica de Catalunya), les espècies més freqüents són les foranes, bona part de les quals són emprades sovint en jardineria. Hi trobem l’araucària (Araucaria araucana), l’arbre de l’amor (Cercis siliquastrum), l’avet roig (Picea abies), l’azalea (Azalea japonica), alguns peus de bambú (Arundinaria sp.), la bútia (Butia capitata), la camèlia (Camelia japonica), el carpí (Carpinus betulus), el castanyer d’índies (Aesculus hippocastaneum), la catalpa (Catalpa bignoides), el ginkgo (Gingko biloba), el liquidàmbar (Liquidambar styraciflua), la magnòlia (Magnolia stellata i la grandiflora), la palmera de dàtils (Phoenix dactylifera), la peònia (Peonia lactiflora), la troana (Ligustrum japonicum) i alguns peus de gran mida d’arbres com el cedre de l’Atlas (Cedrus atlantica) o de tuliper de Virgínia (Lidiodendron tulipifera), el qual es troba catalogat per part del Ministeri de Medi Ambient espanyol com a arbre singular, a causa de la seva envergadura, ja que supera els 50 metres d’alçada. Si bé la majoria són espècies “inofensives” pel que fa a l’amenaça d’esdevenir plantes invasores al medi, algunes de les quals com la robínia (Robinia pseudoacacia), el pitòspor (Pittosporum tobira), la iuca (Yucca alaifolia) o el negundo (Acer negundo), poden esdevenir un problema ambiental i, en algun cas, alguns exemplars han proliferat a les veïnes ribes del Ter, malgrat els esforços municipals i de les empreses de manteniment per impedir-ho.

A més, al brollador romàntic, de capricioses siluetes i morfologies singulars, hi afloren plantes de zones humides i ombrívoles, com les molses, les falzies (Adiantum capillus-veneris), els paraigües (Cyperus alternifolius) i hi troben refugi insectes aquàtics com nedadors d’espatlles, sabaters o escorpins d’aigua. Més enllà dels Jardins, la vegetació de la Devesa es limita a diverses espècies de plantes ruderals i oportunistes que creixen durant el període entre llaurat i llaurat, fet que probablement canviarà en el futur si s’opta pel que proposa el Pla d’Usos d’allargar la periodicitat d’aquesta actuació al sòl, tal com veurem al capítol del tractament forestal i arbori. També hi ha alguns peus d’àlbers al sector proper al Pont de la Barca i, escampats ací i allà, altres peus de pollancre o robínia.

Pel que fa a la seva fauna, malgrat que la Devesa no deixa de ser un parc urbà, que el sotabosc és inexistent i que l’arbrat és monoespecífic, hi destaquen algunes espècies, pel fet que hi troben refugi en un indret pròxim al riu, exempt de cacera, tranquil i amb un arbrat de gran mida i ple de brancatge. Entre les espècies més singulars hi ha ocells que crien en forats dels arbres com els raspinells, els estornells, la mallerenga blava i la mallerenga carbonera, com també les recentment aparegudes cotorres de Kramer que fan niu als plàtans de la Plaça de les Botxes. També hi cria de forma regular des de fa més de 10 anys el gamarús (al sector entre el pícnic i l’actual Club de Tir), tot aprofitant els forats fets pel picot verd. Altres espècies que s’hi observen amb regularitat són el pit-roig, la cardina, el verdum, el gafarró, el tudó, el cargolet o fins i tot el picot garser petit, mentre que els ocells aquàtics com l’ànec collverd, la cuereta blanca i torrentera o fins i tot algunes vegades el blauet o el bernat pescaire, aprofiten els recs i bassals per a trobar-hi aliment com granotes, reinetes, granoteta de punts, granota pintada o gripau corredor. Val a dir que al parc s’hi ha trobat sargantanes de paret, dragons comuns o fins i tot exemplars de serp verda i serp llisa, encara que de forma escassa. Sí que, entre els escassos mamífers que s’hi poden observar, hi trobem una població abundant de rats-penats, els quals estan essent estudiats en l’actualitat per equips d’experts científics a través de la captura i d’observació amb càmera telescòpiques, fet que ha permès detectar 7 espècies fins al dia d’avui. Algunes, com el nòctuls, són espècies amenaçades que només habiten boscos madurs (per tant, plens de cavitats on refugiar-se) propers a rius i zones humides, condicions que troben al parc de la Devesa.

La bellesa de l’arbrat és acuradament descrita pels versos vius de Carles Rahola a “la ciutat de Girona”, ja l’any 1929: “Bella és la Devesa de Girona a la primavera triomfant; a l’estiu, en què les grans voltes de fullatge ens resguarden dels potents raigs de sol; en l’agonia daurada de la tardor, amb les fulles d’aram que encatifen el sòl; bell, sempre bella, àdhuc en la mateixa desolació hivernal…”. La Devesa, doncs, més enllà dels valors paisatgístics i patrimonials que proporciona a la ciutat, és un important espai que contribueix a comptar amb una elevada biodiversitat. Una biodiversitat que, en el cas d’aquest cèntric parc urbà, pren més valor encara, pel fet de trobar-se al cor de la ciutat, en el més gran dels parcs que Girona té el privilegi d’albergar en el seu entramat urbà

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s