“Bella és la Devesa de Girona, bella, sempre bella”, C. Rahola (1881-1939). Ara viu en desolació, solitud i melangia; una paradoxa constant, com curiosa maledicció que es repeteix sense interrupció en el temps.
El parc urbà més gran de Catalunya i pulmó de la ciutat ha viscut i sofreix una llista d’agressions continuades: mercats, fires, congressos, instal·lacions diverses, aparcaments Cassius, macroconcerts i festivals que han contribuït als abocaments de deixalles i a les seves malalties, amb el greuge d’anar-se incomplint el pla de protecció de l’arbrat, de la conservació dels camins, d’un sistema correcte del reg i alternatives a fumigacions nocturnes contaminants. Són centenars d’escrits, debats públics i projectes de millora del parc que no van prosperar. Guanya vigència l’article d’Alexandre Buhart (Fires 1928), que deia: “Ah, Devesa, si no fossis entre nosaltres, quina altra seria la teva sort, la Devesa seria un parc únic… si no fos gironí.” Vergonya! Més greu serà l’aplicació dels “possibles usos” del pla especial de l’Ajuntament, aprovat inicialment i que preveu, entre altres canvis, utilitzar l’àrea verda d’un parc urbà protegit i públic com a zona d’activitats intensives o “especials” amb interessos econòmics que no reverteixen en el parc; afegint-hi la proposta de substituir part del seu espai verd per un tipus especial de paviment. Situació difícil de revertir; cal el repte de remoure indiferències, tocar sensibilitats dels gironins, deixant de viure d’esquena a les seves mancances. Obligar a implicar-se en el període obert de les al·legacions del PE, amb idees, aportacions i propostes, perquè la Devesa pugui ser atractiva i viscuda pel ciutadà. Com a parc protegit, demanar reconsiderar seriosament la idoneïtat dels seus usos, abans de l’aprovació definitiva del PE.
”Les coses boniques s’han de cuidar”, Carles Capdevila (2016). Endavant!
La Devesa, Catedral Vegetal de Girona 